Feminitzem l’Ateneu!

Aquest acte central de la nostra candidatura s’escau el dia 8 de març, dedicat a la dona treballadora. Aquesta tria no és casual. En una de les sessions informatives de la nostra candidatura, Ateneu@el teu, una dona es va interessar pel nombre de sòcies que tenia l’entitat. Les sòcies som un 40 %. Encara no hi ha paritat, però nosaltres, en el cas que ens feu confiança, treballarem en aquest mandat per assolir-la. Això pel que fa a la quantitat.

Em sembla que la pregunta clau no és quantes sòcies som, sinó més aviat si som prou visibles, si som prou escoltades, si parlem prou alt. Tota la vida he treballat per fer visible la tasca de les dones en l’àmbit privat i el públic. I per experiència sé que no és gens fàcil. Maria Aurèlia Capmany deia: «Durant molts segles els homes de les classes dirigents han tingut l’usdefruit del patrimoni de la cultura.» Si canviar una societat patriarcal tan consolidada sempre ha estat una lluita àrdua, cal tenir en compte que avui dia, per desgràcia, s’encenen totes les alarmes. Els feminicidis proliferen amb perversions fa uns anys inimaginables—homes que maten els seus propis fills, per venjar-se; «al revés de Medea», escrivia la periodista Bonet en un article recent d’opinió—. No us poseu les mans al cap si us dic que hi ha feminicides molt subtils en tots els àmbits de la societat: feminicidis lingüístics, feminicidis culturals, feminicidis econòmics, feminicidis familiars i feminicidis estructurals. El patriarcat ens vol amb la llengua tallada. Quan fa uns anys es va concedir el Nobel de literatura a l’escriptora Elfriede Jelinek, aquesta, en lloc de fer un discurs, va respondre amb un silenci ben revelador.

Però nosaltres volem feminitzar l’Ateneu. Des de la nostra candidatura treballarem (ja ho hem començat a fer) perquè les nostres sòcies se sentin escoltades, per fomentar tertúlies en clau de gènere, per potenciar una nova mirada masculina envers les nostres activitats i creacions, una nova manera d’escoltar els nostres pensaments i de reconèixer el nostre talent i el nostre saber en el sentit més quotidià del terme.

Mireu, les fotografies als mitjans de qualsevol manifestació—social, política, econòmica, cultural—on dominen els homes fan mals als ulls; les tertúlies en què una dona necessita un sobreesforç per a argumentar davant els seus col·legues masculins grinyolen; la pàtina de paternalisme que s’infiltra arreu arriba a ser ridícula.

Es diu que el segle XXI (i ja fa gairebé dues dècades que hi transitem) és el segle de les dones. La societat necessita les nostres aportacions, les nostres opinions, la nostra manera de treballar. Estem avesades a gestionar la complexitat: combinem la professió i la ciutadania, hem après a fer malabarismes en la gestió del temps. I quan ens sentim interpel·lades, responem. I amb tota gosadia hi insisteixo: si no hem trencat el sostre de vidre, si no hem fet (i ho dic amb certa sorna) el cim, és perquè a moltes de nosaltres ens agraden més les circumferències que les piràmides.

Araceli Bruch i Pla

març del 2017

Comenta